deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

30/4/08

La mirada i la rosa (proposta al RPV35)


[poema fora de concurs]

L'esperança és al fons dels teus ulls
I saps com arribar a abastar
L'aire que t'envolta amb carícies
Que amanyaguen l'ànima de l'aigua.

I encara no t'he escoltat la veu
Però en somnis em visites per a gaudir
Amb la pèrdua de serenor que provoques
En sentir propera la teva presència.

L'esperança és rosa que desfulles i mires,
I en cada pètal queda l'essència
Del teu esguard, el meu desig per escoltar-te.

28/4/08

Tròpic de Càncer (Melorepte10)

[proposat per gypsy]

Tanco els ulls i noto que em somrius, que tornes a la meva memòria amb el més dolç dels somriures. Ple de llum i d'esperança. I et corresponc amb una abraçada d'aquelles que et deixen sense aire per uns instants.
-T'he enyorat, ho saps?

Tanco els ulls i tasto les llàgrimes que em recorren la pell de la cara per haver vingut. Per haver lluitat contra la corrent que arrossega els dèbils i les persones sense ambicions. I ressegueixo el teu cap mentre el beso.

-Has canviat, però segueixen brillant els teus ulls, ho saps?

Tanco els ulls i agraeixo que facis el mateix perquè el meu esguard em delataria la tristesa que sento en veure't. Com et vaig veure la darrera vegada, sense somriure ni mirar-me. Amb els ulls closos i sentint una abraçada diferent a la meva, gèlida i impàvida.

-T'estimo encara, ho saps?

Obro els ulls i les seqüeles de la quimioteràpia no han esborrat el somriure dels teus llavis, el que m'encisà la primera vegada en veure't. I encara no he canviat el meu pensament...

26/4/08

Aires de grandesa (Repte CCCXXI)

Estava ansiós d'aparèixer al mercat editorial. La comprovació de les galerades li havia semblat interminable, innecessària, avorrida.

Sabia que era perfecte, que assoliria la perfecció absoluta quan un rapsode pogués recitar cadascun dels seus versos. Viatjaria qulòmetres i quilòmetres despertant l'admiració del públic. Esdevindria popular, mesurant-se amb autors clàssics i contemporanis.

Sentia ja els afalacs dels crítics i dels erudits. O els sospirs de les joves lectores i de les més granades. O els ulls envejosos de la resta de col·legues, que eren inèdits o amb vendes mediocres.

Sabia del cert que un poemari no havia estat rentable. Fins llavors. Confiat en la seva qualitat, es mostrava ambiciós, il·limitat d'expectatives.

Un espetec va despertar-lo del seu somni, sobtadament: una guspira havia sortit a gran velocitat d'un dels quadres de distribució elèctrica i va caure molt a prop seu...


* * *


L'incendi va arrasar el magatzem de l'editorial amb rapidesa. Els bombers no van ser a temps de salvar res del seu interior. Només va quedar dempeus l'estructura de l'edifici.

Ningú no ho podia percebre. Però, barrejats amb l'aigua i les cendres, hi havia els aires de grandesa d'un exemplar del poemari que encara no havia vist la llum.

Aquell exemplar mai més no la veuria...

L'Úrsula (Repte CCCXVIII)

Els primers raigs de sol a través de les escletxes de la persiana il·luminen lleugerament l’habitació fosca. Els ulls glaucs de l’Úrsula són plens de dolor, a causa del plor al llarg de tota la nit de vetlla. No sap somriure. Ni tan sols és capaç de dibuixar un somriure fals que apaivagui la seva angoixa després de descobrir la crua realitat.

S’incorpora. Ha estat tota la nit asseguda al fred terra, després que ell abandonés l’estança tot just haver-la forçada. Fins llavors estava enamorada d’ell. Ara, només sent rancúnia i ganes de venjar-se.

Somica, sanglota i es dirigeix cap al bany i deixa caure l’aigua per a que surti calenta. Mentrestant, es despulla amb parsimònia. Es fixa que la roba interior té restes de sang. Es renta de cintura en amunt. Té el cos masegat, adolorit, sobretot les cuixes i el sexe. Observant-se en el mirall, descobreix sangtraïts i esgarrapades, deguts al forcejament inútil. Al coll, als pits i al ventre. Els podrà dissimular amb la roba.

Un cop vestida, endreça l’habitació amb cura. Així la mare no trobarà res estrany i no haurà de contestar les seves preguntes incòmodes. Guarda la roba interior tacada dins de la motxilla de l’institut i prepara els llibres de la jornada. Quan surti per la porta s’adonarà que el seu amor ja és impossible, que ja no podrà mirar als ulls la persona que, fins aquella mateixa nit, la feia tremolar d’emoció.

S’asseca el llagrimeig que encara li dura, es moca el nas i es renta de nou la cara. Res de maquillatge, avui no. Baixa ràpidament les escales, la mare és a la cuina preparant-se per marxar a comprar. L’Úrsula hi entra d’una revolada, agafa l’entrepà, besa la mare i s’acomiada, sense esmorzar. Avui tampoc.

En un principi, el camí que recorre és l’habitual per anar cap a l’institut. Però, quan està segura que ningú conegut la pot veure, gira en sentit contrari, en direcció al centre del poble. Ara comença a somriure, com si aquell núvol fosc que li emboirava els ulls glaucs s’hagués dissipat junt amb el dolor.

Davant de la comissaria sanglota de nou, plora abundantment i tremola. Per una banda sap que és a punt de denunciar el seu agressor, qui havia estat el seu company de jocs iniciàtics. Però, per l’altra, sap que estar enamorada del seu propi pare la durà pel pitjor camí possible.

25/4/08

Espera, desespera... (RPV34)

[proposat per boeing]

Pluja que cau i mulla l'espera,
Poca esperança que s'escola
Entre les llambordes d'una estació solitària.

Hàlit que neix on els somnis
No gosen començar, que ajuda
A respirar i poc més, sols és indici d'existència.

Quin tren la durà lluny d'ella mateixa?
Quin trajecte s'endinsarà per a trobar-se?

Llisca la llum i llepa la llunyania
On llaurar els llims de la lletania
Que es deixen modelar amb facilitat per la llàgrima.

Llença la llangor enllà però és llàntia
Que enlluerna el llast de la llàstima
Enmig de l'embalum de l'equipatge sobrer, ànim exigu.

I el tren no arriba encara, trist dia grisós per als núvols de la vida...

24/4/08

If You Just Smile (Melorepte10)

[proposta de gypsy]
Quan una brisa suau t'omple el cor
Amb paraules que mai no sabies
Que existissin;

Quan el sol truca als vidres fràgils
De la teva existència per a il·luminar
Cada racó fosc;

Quan les cares que trobes en carrers
Trepitjats per primer cop et retornen
L'infant que eres;

Quan el silenci és l'àmbit perfecte
Per a gaudir de les teves mirades
Fetes de tu;

Només llavors pots sembrar
Els teus somriures de clar de lluna
En el meu esperit cansat,

Inundar la meva boca
De besos tendres acabats de collir
De la flonjor de les hores,

Idolatrar el més ínfim dels plaers
Que et demostra que segueix la vida
Encara al teu costat,

Despertar-me del somni
Per a seguir somniant dolçament
Entre els teus braços de proximitat.

Recerca (Melorepte9)

[proposta de kispar fidu]
Cansat de vagar a través de les dunes de la solitud, m’he aturat i he dit:

Sorra per a deixar de somniar
I tenir-te al meu davant, zíngara,
Per a saber quant pesa la llunyania
Si els teus llavis no acaronen la por,
Si els teus dits no besen l'absència,

I reneixo en els teus moviments de vent,
En els teus malucs fets d’argila tendra,
I la penyora de l’estrèpit m’habita
Quan l’escalfor abandona la meva pell,
Quan la paraula no ressona en la teva gola,

I et sé absència que besa els meus dits,
Por que acarona els meus llavis
Mentre la llunyania pesa en la coneixença,
Gitana, al teu davant m’agenollo i em tens
Mentre somnio que em deixes enmig de la sorra.

I, entre llàgrimes amargues, he callat i he reprès el meu camí de recerca vana...

Lacrymosa (RPV 33)

Melangiosa, en va. Resta pensativa,
Com si el seu amor, que ja no l'estima,
Hagués de rescatar-la del seu captiveri
Voluntari, d'eterna tristesa.

les hores són negres corbs que roseguen
les entranyes si no véns, si no respires amb mi,
si no sento que agonitzes pels meus llavis,
si no em parles ni em dius paraules tendres

Melangiosa, en va. Segueix pensativa,
Capficada en el seu microcosmos de llàgrimes
Entre turbulències fetes esgarip, a través del dolor
De saber-se abandonada.

veus les meves mans com són òrfenes de la teva pell?
i saben esperar i arrossegar-se frenèticament
per a seguir-te fins a la mort, perseguir el teu record
que és esbós de la meva existència.

Melangiosa, en va. El pensament se l’emporta
A l’aïllament i al silenci.