El científic va allunyar-se de la seva obra i va
admirar el robot de tres metres d’alçada, espatlles d’armari i dents
caiman que acabava de construir. Va prémer el botó d’engegada i va
somriure, però el somriure li va quedar congelat els llavis quan els
ulls de la màquina van semblar-li humans, massa humans. Hi havia
esmerçat hores que es convertiren lentament en dies i en setmanes i en
mesos. Se li havia encanudit la cabellera per tantes fórmules i
equacions, cabòries diverses i més que variades, atzucacs enmig de la
investigació i dels experiments. Havia treballat de forma incansable i
dura durant aquell període, amb gargots en pissarres i llibretes, sota
la llum dels quinqués, gairebé sense tastar un mos en hores, amb la
dèria del seu projecte, amb la demència d'en Viktor Frankenstein. Havia
regirant abocadors i reunit tanta ferralla com fos possible, havia
soldat peces metàl·liques i empalmat cables i creat circuits
interconnectats. Hi havia posat la seva ànima, la seva sang, l'esforç
més ingent imaginat...
Per això, aquella mirada tan humana el va sobtar. El calfred transmès era quasi desagradable de tan intens, la suor, ja no freda sinó glacial, que li perlejava el front li gelava les idees i les neurones. Se sentia observat per uns ulls estranys però amb una reminiscència familiar. Esbufegava amb dificultats, com un peix que boquegés fora de l'aigua, en plena asfíxia, i l'oxigen semblava matar-lo lentament. El nerviosisme, l'estrès i les conseqüències de l'insomni corrien per les seves venes. I respirà alleujat quan, després d'una dolorosa ganyota de súplica, els ulls de la màquina van apagar-se durant uns minuts, que van corroborar que seria per sempre més. Era el seu experiment fallit però també el final d'aquella incòmoda sensació de viure amb la càrrega de consciència d'haver engendrat un monstre amb tantes coincidències i amb tanta humanitat. Tan paregut a ell que sentia terror per l'espècimen que odiava des del naixement, que era ell mateix, la vergonyant ovella negra de la família, l'insurrecte sorgit del ventre de la seva mare, el científic boig.
Somrigué mentre llençava els apunts utilitzats.
Per això, aquella mirada tan humana el va sobtar. El calfred transmès era quasi desagradable de tan intens, la suor, ja no freda sinó glacial, que li perlejava el front li gelava les idees i les neurones. Se sentia observat per uns ulls estranys però amb una reminiscència familiar. Esbufegava amb dificultats, com un peix que boquegés fora de l'aigua, en plena asfíxia, i l'oxigen semblava matar-lo lentament. El nerviosisme, l'estrès i les conseqüències de l'insomni corrien per les seves venes. I respirà alleujat quan, després d'una dolorosa ganyota de súplica, els ulls de la màquina van apagar-se durant uns minuts, que van corroborar que seria per sempre més. Era el seu experiment fallit però també el final d'aquella incòmoda sensació de viure amb la càrrega de consciència d'haver engendrat un monstre amb tantes coincidències i amb tanta humanitat. Tan paregut a ell que sentia terror per l'espècimen que odiava des del naixement, que era ell mateix, la vergonyant ovella negra de la família, l'insurrecte sorgit del ventre de la seva mare, el científic boig.
Somrigué mentre llençava els apunts utilitzats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada