deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

20/4/15

Simfònica (o Indiferència incòmoda)[Lliga de Microrelataires; J8]

Ja puc dir que el concert en commemoració del 50è aniversari del Festival de Mozart ha estat un desastre. Tot i l'esforç esmerçat i el temps invertit, a pesar de trampejar l'enèsima retallada en el pressupost vingut del Departament de Cultura, malgrat escollir el repertori més selecte de la producció mozartiana, encara que la professionalitat de cada membre de l'orquestra fos indiscutible i brillant, l'empresa era difícil de dur a bon port. I això s'intuïa en el buit que quedava a l'auditori després d'interpretar una nova peça. Res, ni un aplaudiment ni una ovació ni un murmuri disconforme del públic assistent; només un incòmode i gèlid silenci regnava en la platea.

Amb total indiferència era rebuda la darrera nota de qualsevol moviment de la simfonia corresponent, però calia suportar estoicament el xàfec que es pressentia, aferrar bé la batuta i dirigir, com si res, aquell elenc exigu però valent, que era testimoni de la suor que em perlejava el front, degut al nerviosisme de saber l'únic final possible, i que s'aliava amb mi també en la catàstrofe. Però, com es pot ser fidel a la genialitat simfònica del compositor austríac amb una orquestra tan escassa com un quartet de corda?

1 comentari:

deomises ha dit...

Sinfónica (o Indiferencia incómoda)


Ya puedo decir que el concierto en conmemoración del 50º aniversario del Festival de Mozart ha sido un desastre. A pesar del esfuerzo empleado y el tiempo invertido, pese a capear el enésimo recorte en el presupuesto venido del Departamento de Cultura, aun escogiendo el repertorio más selecto de la producción mozartiana, aunque la profesionalidad de cada miembro de la orquesta fuese indiscutible y brillante, la empresa era difícil de llevar a buen puerto. Y esto se intuía en el vacío que quedaba en el auditorio después de interpretar una nueva pieza. Nada, ni un aplauso ni una ovación ni un murmullo disconforme del público asistente; sólo un incómodo y gélido silencio reinaba en la platea.

Con total indiferencia era recibida la última nota de cualquier movimiento de la sinfonía correspondiente, pero había que soportar estoicamente el chaparrón que se presentía, agarrar bien la batuta y dirigir, como si nada, aquel elenco exiguo pero valiente, que era testigo del sudor que me perleaba la frente, debido al nerviosismo de saber el único final posible, y que se aliaba conmigo también en la catástrofe. Pero, ¿cómo se puede ser fiel a la genialidad sinfónica del compositor austríaco con una orquesta tan escasa como un cuarteto de cuerda?


d.