deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

15/12/15

Impaciència (o Còrpora centenària)[77a Crida, de VullEscriure - «Camí»]

L'espero una nit més. Dins meu, el dubte de si la tornaré a sentir tan endins de l'esperit com la primera vegada m'esparvera, m'angoixa. Amb la seva aparició, m'he adonat que els camins són inescrutables. I no només els de Déu. Arraulit a la vora del foc, m'intento escalfar i treure'm del damunt el fred que m'acora, la nàusea que creix per moments i que no em faria passar ni un glop d'aigua ni el més esperitós dels licors. Tan sols els seus llavis vellutats, l'encís dels seus iris, tot acollint l'ocre profund de les muntanyes que m'han vist néixer. Respiro amb calma i neguit.

L'espero, i la matinada m'engoleix, em succiona dins de la seva vesta obscura, i les flames ballen amb el ritme primigeni dels seus malucs, que s'han tatuat al fons del meu cervell, i de la seva vincladissa silueta, que avançava sense emetre cap so audible, passes felines i cos de fembra que em desvetllen, que em mantenen alerta i amb una fam sempiterna, inacabable. I la febre lluita contra el glaç dels meus membres, i tremolo com la darrera fulla groguenca, fràgil, envoltada i amenaçada per la tardor, mentre experimento l'ofec del nounat que agonitza al ventre matern. Exhalo l'oxigen que se'm corromp al pit.

L'espero, i m'inflamo de desig i d'impaciència. Pressento la feblesa del meu batec, que em trota en el pit encara, i és l'únic indici clar que la vida continua abraçant-me. Perquè, serà cert que es pot morir d'enamorament? Inclús si aquest embruix és nociu, salvatge, ancestral com la primera mostra de passió? I em visualitzo com un peix que boqueja enmig de l'asfíxia, i cerco l'empenta que em retorni a l'empara de l'estany d'on he estat tret, a la intempèrie de tot. Com si li resseguís amb els capcirons dels dits la columna fins a l'os sacre, l'espai on convergeixen la demència i la bogeria.

L'espero una nit més. I sé que el seu retorn m'és necessari. Observo qualsevol punt, cap en concret, d'aquesta minsa estança en què m'he mantingut gairebé immòbil, sense cap altra fixació que veure de nou el cel com fosqueja, els estels titil·lants, l'omnipresència de la lluna. En el reialme de la nit, l'esperança de la retrobada és vívida i exasperant alhora. M'envolto amb els meus propis braços i frego les incisions del coll, que no cicatritzen. Les noto fresques, abastables, tangibles com el pleniluni que auguro i que em vincula a ella, a la seva còrpora centenària i al refús de la llum del dia.

1 comentari:

deomises ha dit...

Impaciencia (o Cuerpo centenario)


La espero una noche más. Dentro de mí, la duda de si la volveré a sentir tan adentro del espíritu como la primera vez me abruma, me angustia. Con su aparición, me he dado cuenta que los caminos son inescrutables. Y no sólo los de Dios. Acurrucado junto al fuego, me intento calentar y sacarme de encima el frío que me apabulla, la náusea que crece por momentos y que no me haría pasar ni un trago de agua ni el más espirituoso de los licores. Solamente sus labios aterciopelados, el encanto de sus iris, acogiendo el ocre profundo de las montañas que me han visto nacer. Respiro con calma y desazón.

La espero, y la madrugada me engulle, me succiona dentro de su túnica oscura, y las llamas bailan con el ritmo primigenio de sus caderas, que se han tatuado en el fondo de mi cerebro, y de su cimbreante silueta, que avanzaba sin emitir ningún sonido audible, pasos felinos y cuerpo de hembra que me desvelan, que me mantienen alerta y con un hambre sempiterno, inacabable. Y la fiebre lucha contra el hielo de mis miembros, y tiemblo como la última hoja amarillenta, frágil, rodeada y amenazada por el otoño, mientras experimento el ahogo del recién nacido que agoniza en el vientre materno. Exhalo el oxígeno que se me corrompe en el pecho.

La espero, y me inflamo de deseo y de impaciencia. Presiento la debilidad de mi latido, que me trota en el pecho todavía, y es el único indicio claro de que la vida continúa abrazándome. Porque, ¿será cierto que se puede morir de enamoramiento? ¿Incluso si este hechizo es nocivo, salvaje, ancestral como la primera muestra de pasión? Y me visualizo como un pez que boquea en medio de la asfixia, y busco el empuje que me devuelva al amparo del estanque de donde he estado disparo, a la intemperie de todo. Como si le resiguiera con las yemas de los dedos la columna hasta el hueso sacro, el espacio donde convergen la demencia y la locura.

La espero una noche más. Y sé que su regreso me es necesario. Observo cualquier punto, ninguno en concreto, de esta exigua estancia en la que me he mantenido casi inmóvil, sin otra fijación que ver de nuevo el cielo como anochece, las estrellas titilantes, la omnipresencia de la luna. En el reino de la noche, la esperanza del reencuentro es vívida y exasperante a la vez. Me rodeo con mis propios brazos y froto las incisiones del cuello, que no cicatrizan. Las noto frescas, alcanzables, tangibles como el plenilunio que auguro y que me vincula a ella, a su cuerpo centenario y al rechazo de la luz del día.


d.