Amb una jubilació i els seixanta-set
anys acabats d'estrenar, en Melquíades sap què li manca a partir
d'ara fins a la centúria. Demanarà a la família que l'internin en
una residència de gent gran i, així, tampoc no els resultarà una
càrrega. Per molta autonomia i suficiència que tingui actualment.
La viduïtat l'ha obligat a treure's les castanyes del foc en
qüestions domèstiques. A banda d'aquesta condició sine qua non,
farà ús del carnet de la Biblioteca Pública per refrescar la
història del darrer segle. No té la sort d'haver conegut a cap
personatge il·lustre, a excepció dels que han vingut convidats per
la colla de l'Ateneu, és a dir, poetes i escriptors més o menys
consagrats de la comarca i rodalies. Rumiarà també els anys en què
ha gaudit de les visites al Camp Nou, però no recorda, ara mateix,
cap anècdota personal al voltant de cap jugador o entrenador, i això
que sap força alineacions.
Amb cinquanta-quatre anys d'experiència
laboral en el funcionariat, el més proper que ha estat dels
explosius ha estat en les revetlles de Sant Joan. No li fa por la
pólvora ni el foc, però és poc comú trobar-se cartutxos de
dinamita o paquets d'amonal o de goma-2. Tot canviaria si hagués
nascut a la conca minera d'Astúries, però no és el cas, que ell és
del Vallès que reivindicava el poeta. Ell només ha vist tres turons
que fan una serra, quatre pins escassos, tot i ser un bosc espès...
Sempre els ha confegit un aire nostàlgic, a aquestes corrandes de
Pere Quart. Sobretot ara, que és a la Ciutat Comtal, i des de la
finestra no albira ni un bri d'aquells paisatges gaudits durant la
infantesa.
Amb trenta-tres anys de marge, abans
d'arribar al centenari, es creu capaç de memoritzar dates i
successos, inclús podrà posar-hi més pa que formatge quan inclogui
gent famosa i influent. Qui posarà en dubte la paraula d'un vell
xaruc que ha complert el segle i que ha fugit per la finestra d'una
Residència? Potser si la narrés amb un nom estranger, o suec, si
més no...
