deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

3/3/16

Descendència (o Macadàmia)[Repte DCCXXIII]

Suposem per un moment, que no és molt suposar,
que les bones intencions són les armes del món


P. SALA/C. SABATER.


Suposa que et trobes a Andorra, en un llogarret que, després de les primeres nevades d'hivern, queda emblanquinat i gairebé colgat. També que et meravelles amb l'espectacle perquè, al lloc on vius, no acostuma a caure ni un floc, per molt que baixin els termòmetres. Inclús pots encabir-hi, dins d'aquesta suposició, un minúscul ninot de neu que vigili l'entrada de l'apartament on t'allotjaràs durant la temporada laboral. Perquè hi has anat a treballar; si havies suposat una altra raó, serà millor que l'esborris del magí i la substitueixis per la feina. Tranquil, la podràs triar entre restaurant, hotel o cafeteria. Qualsevol d'aquestes opcions perquè els horaris no et permetin esquiar per primer cop i així s'anul·laran riscos de lesions musculars i, inclús, de fractures òssies.

Suposa que és una parròquia qualsevol del Principat, d'entre les set que tens per triar. També caldria que fos una localització un xic aïllada per augmentar la tònica desesperant i el punt de melangia. Per tant, seria bo descartar les de Sant Julià de Lòria, d'Escaldes-Engordany i d'Andorra la Vella perquè tenen massa a l'abast tot allò que has deixat enrere (la família, les amistats), i tal volta seria preferible la parròquia de Canillo per extensió i per isolament, però tampoc no s'ha de filar tan prim. Inclús pots incloure-hi elements de diversió com un parell de pubs, amb la mínima presència de gent que parli els teus idiomes materns, és a dir, català i castellà. Perquè recorda que hi has anat en la temporada alta i amb més afluència turística d'altres països (el Regne Unit, França, Bèlgica...); per tant, setmanalment hi ha cares noves i els vincles possibles són efímers.

Seguim?

Suposa, a més, que enyores, per primer cop a la teva vida, d'una forma exagerada germanes i pares. També que has arribat amb el mínim de diners i que encara queda força per cobrar el primer salari; per tant, cal que t'administris perquè telefonar-los és costós. Inclús, enmig de tanta negativitat, pots afegir-hi un element positiu en la figura d'una noia. Aquí tens llibertat absoluta per fer-la al teu gust. Un suggeriment: irlandesa, que xampurreja un castellà força primari i treballa al pub de davant per davant del teu apartament, ulls verds, pigada. És una bona opció perquè allà hi ha una bona remesa d'irlandesos i, com no sigui una monitora d'esquí brasilera, res de res. Pots augmentar el toc platònic i que et deixi embadalit en servir-te la primera cervesa negra (evidentment, Guinness) amb cara i ulls. Així, durant la primera nit, enmig d'una barreja onírica i alcohòlica, podràs idealitzar un primer encontre oficial després d'haver gargotejat cinc versos en honor dels seus ulls. Per exemple: És quan dormo que hi veig clar/ I sé que Irlanda no allunya/ L'amor meu per Catalunya/ Ni pels teus ulls de demà./ I encara al llit sóc humà.

Suposa que no coneix J. V. Foix i és un bon intent de poema amorós, tot i el grau sexual del darrer vers. També que coincidiu en el gust pels gelats, malgrat el fred (Häagen-Dazs, és clar, que d'altres marques són quasi desconegudes per al públic exigent que arriba al país dels Pirineus), i en la varietat: Nous de Macadàmia té el punt exòtic just per seduir-vos als dos perquè (per què enganyar-te amb suposicions inversemblants?) ets poc viatjat; a banda d'aquesta ocasió, un viatge de final de curs amb l'Institut no compta, i encara menys les colònies a Solsonès mentre cursaves la Primària. Inclús pots haver aconseguit un avançament de diners perquè, en el primer descans que coincidirà amb el d'ella, puguis preparar un sopar informal al teu estudi i sorprendre-la amb una enorme terrina de gelat i espelmes i un vi d'una denominació d'origen de no t'hi fixis però assequible per l'exigu pressupost de què disposes.

Et sembla bé fins ara?

Llavors suposa que la vetllada és fantàstica i que la qüestió idiomàtica no és una barrera en cap moment de la conversa distesa que sorgeix amb una variada temàtica digna dels millors oradors. També que el menú (pa amb tomàquet, acompanyat de pernil del país i formatge i un assortiment de patés que a tu no t'enamora però un dia és un dia) li ha semblat d'allò més original i frugal, i aquest darrer adjectiu no sabràs si és positiu o negatiu, però l'engaltaràs amb pragmatisme i/o estoïcisme. Inclús hi pot haver un aproximament íntim, influït i suscitat per la ingesta vínica, i que, arran d'aquesta curta distància, les llambregades i els palpaments i els petons i el moment en què suposis que el darrer vers que li has dedicat pugui comprovar-se es troben a un pas de començar a esdevenir-se, t'adonaràs de dues opcions possibles: la primera, que aquell adjectiu tenia una càrrega pejorativa insalvable que anul·la qualsevol aproximació carnal, sols la d'agafar la bossa de mà i acomiadar-se de tu, sense més. Segona, que és una amant de la literatura catalana i avorreix els afalagadors que plagien versos d'altri.

Ara és quan ja ets lliure de suposar que l'aproximació gairebé s'ha assolit. També que la irlandesa ha acceptat la invitació per decòrum però que té xicot, a Muineachán, i estan a punt de casar-se. Inclús, en ple deliri supositiu, pots arribar a pensar que segueixes essent tan covard i tímid com ho eres a Catalunya i que la irlandesa és un miratge que demostra la teva malaptesa en l'art de la seducció, mentre aterres de nou al bar de sota de casa, a la Costa Daurada, i demanes una altra cervesa a la cambrera argentina, que és feréstega i aspriva com un churrasco con chimichurri, per evitar acceptar que, a aquest pas, allargaràs la teva solteria in aeternum i així no li donaràs descendència a la teva mare, per molt que t'insisteixi.

Dèficit (o Soporífera pel·lícula terrífica)[69a MiniCrida, de VullEscriure - «Cinema»]

Com si fos tan fàcil aguantar-se un esternut quan arriba. Pitjor hauria estat en un funeral, la veritat. Però si m'haguessin dit que ens trobàvem en un cementiri, no ho hauria posat en dubte. La pel·lícula d'un terror soporífer que feia por de tan avorrida, la companyia inexistent, les crispetes massa salades... En resum, una sessió golfa antagònica al nom que duia. S'hauria dit que, en aquella sala, hi havia un dèficit de sang a les venes dels espectadors. Inclús abans que, gràcies a aquella explosió imprevista, comencés el moviment a la butaca del meu davant. Em feia creus que un fet natural i fisiològic pogués molestar tant a un individu per embrancar-se en una discussió enmig del llarguíssim llargmetratge. Però estava disposada a defensar la meva innocència amb una excusa prou convincent per amansir fins i tot la mala llet d'un porter de discoteca.

Per no allargar més l'anècdota, estimades meves, diré que la penombra i el mig ensopiment, que m'aclaparava com Morfeu en el seu moment àlgid, no ajudaven massa a discernir detalls, però aquell dèficit sanguini era exagerat en el rostre que aparegué enfront de mi. D'una blancor malaltissa, amb unes bosses sota dels ulls que, d'haver-hi hagut un bri més de llum, devia tenir un to violaci que tirava enrere, i amb un vestuari d'allò més anacrònic... M'hauria donat per riure, però, entre que em recuperava de la congestió i aquella fesomia tan inesperada, vaig quedar més garratibada que enriolada. Sobretot en aparèixer-li dos ullals d'entre la pal·lidesa dels llavis. Vaig deixar aquell sòmines amb la frase macabra a la boca, en punxar-li sengles crispetes en aquelles dents intimidatòries, i vaig marxar a corre-cuita.

Si la sessió ja era d'un cançoner exasperant, l'afegitó del vampir com a reclam publicitari em semblava d'allò més denigrant. On s'és vist tan mal gust promocional per a un film infumable?