Arrelaré, de nou, com un vell om, a la nuesa de la terra,
A l'abric del món, al costat de la tempesta i del torb,
Amb el sigil de qui només escolta el riu i esdevé orb
Abans que fugi la vida i sigui, de l'abandó, una desferra.
I la còrpora restarà per sempre més, enmig del paisatge,
Com a indici de l'existència, l'escorça aspriva, l'eixorc
Tronc que ja oblida el pas de la saba, al fons del gorg
On l'eremita i el curiós s'apleguen, i és bella la imatge.
Arrelaré a les entranyes de la mare, al llindar d'un sender,
Que travessem els arbres germans i jo, com si escrivíssim
La història de la vida, amb paciència i amb serena quietud.
I seré bosc d'un únic membre, soliu enmig de la multitud,
Com a rastre i record del temps mortal que tenim, brevíssim,
Mentre l'aigua s'escola, silent, vall avall i meravella el foraster.
A l'abric del món, al costat de la tempesta i del torb,
Amb el sigil de qui només escolta el riu i esdevé orb
Abans que fugi la vida i sigui, de l'abandó, una desferra.
I la còrpora restarà per sempre més, enmig del paisatge,
Com a indici de l'existència, l'escorça aspriva, l'eixorc
Tronc que ja oblida el pas de la saba, al fons del gorg
On l'eremita i el curiós s'apleguen, i és bella la imatge.
Arrelaré a les entranyes de la mare, al llindar d'un sender,
Que travessem els arbres germans i jo, com si escrivíssim
La història de la vida, amb paciència i amb serena quietud.
I seré bosc d'un únic membre, soliu enmig de la multitud,
Com a rastre i record del temps mortal que tenim, brevíssim,
Mentre l'aigua s'escola, silent, vall avall i meravella el foraster.
